Avaluació: Efectes de les sequeres extremes sobre la biodiversitat

L’avaluació conclou que les sequeres extremes poden alterar el paisatge a gran escala en boscos i matollars, eliminar les espècies més vulnerables i afavorir les més resistents, poden provocar extincions locals d’animals i plantes en ecosistemes aquàtics i poden afectar especialment els boscos de ribera, que ja son escassos i vulnerables a Catalunya. L’informe assenyala també que alguns d’aquests canvis poden tenir conseqüències duradores i irreversibles en el paisatge i la biodiversitat del país.

Al final del document, es proposa una sèrie d’accions de gestió i de seguiment de la natura que podrien ajudar a comprendre millor la resposta de la natura davant futures sequeres i a esmorteir-ne els impactes. Entre altres accions, es proposa impulsar boscos més diversos i interconnectats, garantir els cabals mínims ecològics dels cursos fluvials, afavorir les dimensions i la connexió dels refugis de biodiversitat aquàtics durant les èpoques seques, i promoure la restauració dels boscos de ribera i el seguiment a llarg termini de la seva biodiversitat.

Aquesta avaluació no només pretén aportar dades, sinó també ajudar a interpretar què signifiquen aquestes transformacions en el nostre territori i com poden orientar millor les decisions col·lectives en aquests àmbits.

La resposta dels boscos de Catalunya a la manca d’aigua intensa i continuada mostra un gradient entre la fragilitat i la capacitat d’adaptació. Segons l’informe, en l’escenari climàtic actual, la recuperació del bosc després d’una sequera no sempre és completa: els episodis de sequera són cada cop més freqüents i això no permet que els boscos i els matollars es refacin abans de la següent sequera i, per tant, no tornen fàcilment a l’estat inicial. Quan les sequeres s’allarguen, les espècies més sensibles pateixen mortalitats més altes i deixen pas a les que suporten millor l’estrès hídric, provocant canvis sovint dràstics en el paisatge. La pèrdua de vegetació per la sequera afecta de retruc a tota la xarxa tròfica (el conjunt de relacions que s’estableix entre tots els organismes en funció de qui es menja a qui): els insectes, els frugívors i els herbívors són els primers a patir-ne les conseqüències, i a partir d'aquí, l’efecte arriba als seus depredadors.

Els i les expertes apunten, però, que la mortalitat d’arbres genera fusta morta i deixa més espais oberts al bosc, un fet que genera menys competència per la llum i l'aigua, i que fa que els arbres supervivents puguin millorar la seva situació. A més, la fusta morta i la creació d’espais oberts pot afavorir la maduresa del bosc. La fusta morta en descomposició ajuda a retenir la humitat del sòl, i això sol afavorir  tant la resistència a futures sequeres com la diversitat de plantes i altres organismes del sotabosc. Aquesta fusta podria augmentar de manera inicial i puntual el risc d’incendi, però en pocs anys, aquest risc baixa clarament i la fusta morta resulta un element clau en el  reciclatge de nutrients i l’oferta de llocs de nidificació per a moltes espècies de fauna.

Coneixent, doncs, la resposta dels boscos a les sequeres, l’avaluació recomana promoure boscos més diversos i connectats, que són els que presenten major resiliència davant la majoria de pertorbacions. No hi ha dubte que això es pot fer amb una gestió forestal ben planificada. Però, en canvi, no hi ha consens quan l’objectiu de la gestió forestal és augmentar les nostres reserves hídriques. Alguns models apunten que retirar arbres de les capçaleres dels rius per reduir el consum d’aigua del bosc podria afavorir l’aigua disponible en rius i pantans de manera significativa, mentre que altres indiquen que això només seria efectiu a curt termini: al cap de pocs anys, la vegetació ocupa amb noves fulles l’espai obert per les tallades i el consum d’aigua del bosc torna al nivell inicial. Això implica que, per obtenir-hi més aigua, caldrien actuacions molt intenses, extenses i constants, amb el risc de perdre altres serveis ecosistèmics que també fan els arbres, com son el control de l’erosió, la captura de CO₂ o el manteniment de la biodiversitat

Als sistemes fluvials mediterranis, la temporalitat porta la batuta: molts rius alternen de manera natural una fase amb aigua i una altra de seca, i la fauna i la flora s’han adaptat a conviure amb aquesta alternança. Tot i això, l’avaluació indica que quan els períodes són molt secs o s’allarguen massa, aquest equilibri es trenca, perquè els rius poden fragmentar-se en trams massa aïllats o inclús assecar-se del tot, i això dificulta la recolonització d’espècies quan tornen les pluges. A més, en aquestes situacions, algunes espècies no arriben a completar el seu cicle vital i es poden produir pèrdues o extincions locals d’espècies. Els amfibis solen recuperar-se bé després de les sequeres menys intenses, però si s’allarguen o es combinen amb altres factors d’estrès, es pot posar en risc la viabilitat d’algunes espècies al territori. Cal tenir en compte que més del 50% dels punts de reproducció d’amfibis a Catalunya van estar permanentment secs entre 2021 i 2023, especialment a la costa.

Els ambients més sensibles a les sequeres llargues i intenses són els rius petits que porten aigua tot l’any i els llacs d’alta muntanya, sobretot a les capçaleres, on la fauna i la flora no estan adaptades a reduir tant els seus temps reproductius. Per millorar la resiliència d’aquests ecosistemes, l’avaluació recomana identificar i preservar refugis, com les basses aïllades amb alt valor biològic. També subratlla la importància de garantir la connectivitat d’aquests refugis i mantenir els cabals mínims dels rius que permetin a les espècies superar els períodes secs i recuperar-se més ràpidament quan torna l’aigua.

Després de l’Estat de la Natura, aquesta ha estat la primera avaluació pilot de caire temàtic impulsada per l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, concebuda com un punt de partida per posar a prova una nova metodologia, valorar-ne els resultats i establir les bases per a futures avaluacions temàtiques i globals, com el proper Estat de la Natura. El document recull les evidències procedents de programes de seguiment, informes oficials i estudis científics, així com l’expertesa i el coneixement de professionals que estudien des de diferents àmbits la biodiversitat a Catalunya. El procés s’ha fet amb una crida oberta a les persones expertes en recerca científica i en gestió, inspirat en metodologies internacionals com les que impulsa la Plataforma Intergovernamental en Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES).

L’informe ha comptat amb la participació institucional de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, el Centre de Recerca i Educació Ambiental de Calafell (CREAC), el CREAF, el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), la Generalitat de Catalunya (GENCAT), l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio-UB), l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB), la Societat Catalana d’Herpetologia (SCH), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat de Girona (UdG) i la Universitat de Lleida (UdL).